Els temes i les motivacions de la novel·la

Per què —us preguntareu— algú com jo, que no és ni pretén ser un escriptor professional, s'embarca en l'atzarosa aventura d'escriure una novel·la de gairebé tres-centes pàgines? Per descomptat, l'extensió no estava prevista en començar a escriure, sinó que el llibre va aconseguir la dimensió que té per la mateixa necessitat del desenvolupament dels temes i de l'argument, i després de la depuració d'alguns passatges considerats innecessaris o excessivament prolixos.

El tema més obvi del llibre és la música, que al mateix temps constitueix la principal motivació que em va impulsar a escriure'l. Jo volia expressar el plaer de l'art sonor, tant des del punt de vista de l'intèrpret com de l'oïdor: "com una fruïció íntima, la de l'oïdor que es delecta davant la meravella d'una composició, o com un gaudi extravertit i exultant, el del cantant o de l'instrumentista virtuós que dóna vida a una obra i la transmet al públic que escolta". El punt de vista del músic el proporciona principalment Lídia, així com els altres orfeonistes i intèrprets que hi intervenen. Però també m'interessava descriure la sensació que produeix l'acostament a la música en un neòfit com Leandre, que, com a persona sensible i intel·ligent, és capaç de percebre la meravella de l'art musical sense pràcticament cap coneixement ni a penes experiència prèvia. Si us fixeu, tots els termes, conceptes i evocacions musicals, que vaig incloure amb la intenció que servissin d'adorn estètic a la narració, es presenten en relació amb Lidia o amb algun dels seus companys —particularment, amb Noemí en l'escena de la classe de cant—, mentre que les referències a aspectes musicals relacionades amb Leandre només apareixen per remarcar el seu desconeixement inicial d'aquests. Per tal de servir de contrapès, Leandre és aficionat a la poesia, i en les rememoracions de poemes concrets aquests apareixen sempre com a recordats per ell.

Com a gènere musical rellevant, se'ns presenta la música coral. El que desitjava era donar expressió literària als meus records com a membre de l'Orfeó Valencià, al qual pertany des de fa més de trenta anys, i d'altres cors o agrupacions corals en els quals he participat ocasionalment. La ciutat on succeeix l'acció és fictícia, i els personatges són inventats; tanmateix, l'ambient que es descriu i algunes anècdotes que es narren sí que estan basades en esdeveniments o experiències reals, encara que "adornats" literàriament. I en començar a escriure la història, jo pensava que fins i tot per sobre del desenvolupament de la intriga, si algun valor podia tenir la novel·la, que la individualitzava, era l'expressió d'aquest ambient del món coral, de la meravellosa experiència musical i humana de participar en aquest "grup d'homes i dones solidaris i abnegats, amb compromisos laborals, acadèmics i familiars diversos, que dedicaven una part important del seu temps lliure a la seva afició i que es lliuraven amb il·lusió per oferir al públic el millor de si mateixos en cada actuació", a tots els quals "els unia una mateixa passió pel cant i per la música i un interès comú en la consecució de l'objectiu final: la màxima perfecció possible en la interpretació d'un repertori musical de qualitat". Una vegada més, reitero el més sincer afecte i agraïment a tots els companys i companyes amb els quals he compartit i comparteixo aquesta il·lusió, i especialment als nostres directors Jesús Ribera Faig i Josep Lluís Valldecabres, i al nostre pianista Jesús Debón.

Així mateix, desitjava narrar l'experiència inoblidable d'interpretar algunes de les obres simfonicocorals importants del repertori. Per a això, vaig triar-ne una de les més grans: la Novena simfonia de Beethoven, amb el seu "Himne a l'alegria", que dóna títol també a la meva obra. Però l'elecció no va ser en absolut casual, perquè, en efecte, l'alegria és l'altre tema principal de l'obra, que la recorre com un leitmotif permanent: aquesta "bella espurna dels déus, filla de l'Elisi", es troba sempre present com un motiu recurrent en el caràcter dels personatges, en el desenvolupament de la història, en la liebesnacht o nit d'amor dels protagonistes... I al costat de l'alegria, el riure i el somriure, i la voluntat de ressaltar els aspectes positius de l'existència, com es reflecteix en el diàleg sobre literatura. Perquè la Novena simfonia, al meu entendre, expressa, com poques altres obres, aquest "pas de les tenebres a la llum, de la desesperació a l'esperança, del dolor a l'alegria". Per part de Beethoven, representa aquest "impuls per sobreposar-se per damunt dels seus problemes econòmics, de la seva malaltia i de la seva soledat [que] li va permetre alçar-se i [...] llegar-nos, com a regal immens a tota la humanitat, l'obra potser més genial del seu art sublim". En paraules de Lídia, "és un exemple sublim de lluita per la superació, que ens convida a vèncer les dificultats, a superar els nostres problemes i les nostres limitacions"; i en les de Leandre, que malgrat la seva ignorància musical ha sabut captar l'essència de l'obra, aquesta ens impulsa "a deixar enrere tots els sentiments negatius que ens frenen [...]. És una exhortació a la vida, a treure tot el bo que portem dins, a extreure totes les coses boniques que es troben al voltant nostre".

I, per descomptat, l'amor. Si la novel·la havia de contenir una història, havia de ser una història d'amor. Perquè, sense amor, o, almenys, sense la il·lusió de l'amor, sense la "cerca atàvica" de l'amor autèntic, no hi ha alegria, ni vida que mereixi la pena ser viscuda. Era conscient que l'amor ha estat tractat per tots els autors des de tots els punts de vista, però jo volia donar la meva pròpia visió del tema. Però aquest serà l'assumpte d'una propera entrada.

I, a més, hi ha la trama. Tots els manuals parlen de la importància de l'estructura, de la intriga, de la història narrada; ja coneixem la fórmula màgica per al còctel: plantejament, nus (amb el típic conflicte) i desenllaç. I en la meva primera novel·la, jo no podia córrer el risc d'ignorar-la, encara que a mi sempre m'han atret les novel·les intimistes, psicològiques, de reflexió, les que ens fan viure el món interior dels personatges, i penso que el valor principal d'un llibre es troba en les sensacions que ens transmet. Per al desenvolupament de la història, m'he servit d'una altra de les meves "obsessions" dels últims temps: l'afinació, i concretament el sistema anomenat entonació justa. Des del principi, em vaig plantejar la pregunta de com podria implementar-se aquest sistema en un teclat, i de seguida em va sorgir la idea d'un programa informàtic. I de sobte, vaig albirar la trama policíaca que dóna consistència a l'acció. De la seva coherència he intentat preocupar-me'n jo mateix procurant que no s'escapés cap detall important, però sobre la seva pertinència i del seu interès m'haureu de donar vosaltres la vostra opinió, amics lectors.

Un himne a l'alegria, disponible en la tenda Amazon.

Podeu entrar també a la pàgina dedicada al llibre en Facebook i fer clic en "M'agrada" a fi d'estar al dia de tots els continguts.

Pàgina de presentació del web

ENTRADES PUBLICADES:

• Breu descripció de l'obra
• Resum de l'argument
• Els temes i les motivacions de la novel·la
• Els personatges de la novel·la
• L'estructura i la tècnica narrativa