Els personatges de la novel·la

Cap relat no pot concebre's sense els personatges que hi intervenen. I, des del punt de vista de l'autor, un els concep i els imagina, els dota d'una imatge física tot i que no sigui explícita, d'uns trets de caràcter i personalitat, d'uns gusts i aficions, i decideix sobre el seu comportament i la seva interacció mútua. Per descomptat, és l'autor el qui decideix finalment sobre el seu destí.

No obstant això, són ells els qui conformen la història narrada. Però no es tracta només d'això: després de desenes o centenars de pàgines, sembla com si els personatges cobressin vida pròpia; després d'uns quants mesos de conviure amb ells, l'autor es veu sotmès a la il·lusió que es converteixen en persones reals, que són ells mateixos els qui realitzen les accions i els qui prenen les decisions que els conduiran al desenllaç, que ha de ser coherent amb els seus actes.

Però per això mateix, l'autor no pot evitar sentir els seus personatges com les seves criatures, en el sentit més afectiu i emotiu del terme. No pot deixar d'alegrar-se o entristir-se amb ells; d'estimar, de sofrir i de gaudir al costat d'ells; de solidaritzar-se amb les seves dissorts i d'alegrar-se dels seus èxits. En definitiva, un no pot deixar posar-hi afecte, i arriba a comprendre el pobre Pigmalió, enamorat de la seva pròpia creació.

Però encara n'hi ha més: per molt que s'insisteixi que no es tracta en absolut d'una obra autobiogràfica, i encara que intenti separar-se'n i mantenir-se a distància, l'autor usa moltes vegades els personatges per a transmetre les seves pròpies opinions, gustos i idees, i malgrat que tracti en ocasions de romandre neutral, sent que no seria honrat ocultar-les o dissimular-les sempre. Per això, els personatges acaben sent un reflex de la pròpia personalitat de l'autor. Més d'un amic m'ha comentat que em reconeix a mi mateix a través d'ells, com "distribuït" entre els diversos personatges de la novel·la; no sé si això és bo o és dolent, però "és el que hi ha", com diu una expressió castissa. Per descomptat, no tot el que es diu o es narra dels personatges o en les seves vides m'és atribuïble a mi com a persona —la caracterització física del protagonista masculí, òbviament, no ho és—; us deixaré que endevineu el que és autèntic del que és pura invenció.

Per tant, no sé si em serà fàcil descriure "els meus" personatges. Però tractaré de fer-ho breument, de la manera més objectiva possible i sense desvetllar les claus principals de la trama argumental.

En primer lloc, tenim Lídia. Es tracta d'una noia moderna i desinhibida, que estudia cant i piano i pertany a l'orfeó de la seva ciutat i al cor de cambra del conservatori. Caracteritzada per qualitats essencialment positives —atractiva, afectuosa, responsable, treballadora, lleial amb les seves amistats i sincera i honrada en les seves relacions afectives—, tanmateix, la seva adolescència va estar marcada per la mort del seu pare, cosa que la va configurar com una xica quelcom tímida i insegura. En la seva joventut ha tingut diverses relacions poc afortunades que l'han convertida en una escèptica respecte a l'amor. No obstant això, res no li ha fet perdre la seva energia i la seva vitalitat, però per poder aconseguir plenament les seves metes haurà de superar els "fantasmes del passat" que sovint la tenallen.

Com a contrapartida masculina, apareix Leandre, el policia informàtic de mirada neta i de somriure obert, d'aficions polifacètiques i interessos múltiples, que sota una aparença lògica i objectiva amaga un ànima apassionada i un caràcter enamoradís. En contraposició a Lídia, és completament llec en qüestions musicals, però se sent impressionat la primera vegada que va a un concert, i no sols per la presència de Lídia. La seva honestedat professional el portarà a anteposar el seu deure als interessos personals, i arribarà a posar en perill la seva relació amb Lídia i fins i tot la pròpia vida. També ell haurà de superar les seves limitacions, la dificultat per a manifestar els seus sentiments i per a establir compromisos afectius estables.

Hi ha altres personatges aparentment secundaris que després aconsegueixen un protagonisme inesperat; no els anomenaré tots, per no desvetllar part del misteri. Particularment, m'impressiona la figura de Neus, la policia dura, freda, implacable, però que al final es mostrarà molt més humana del que era previsible i intervindrà de manera decisiva en el desenvolupament de l'acció.

I, en el costat fosc, s'hi troben "els dolents". Potser se'm podria acusar d'un cert maniqueisme, però ha de tenir-se en compte que, en definitiva, es tracta d'un himne a l'alegria, i que no m'interessava en aquesta ocasió aprofundir en les interioritats i en les contradiccions de certs caràcters. I ja se sap que en tota trama policíaca ha d'haver-hi un assassí, no?

D'altra banda, hi ha personatges ambigus, com Lluc, l'antic xicot de Lídia. Vaig tenir la temptació de fer que Teresa d'alguna manera el fes llaurar dret, el passés per l'adreçador, el reformés; però al final vaig desistir de l'intent atès el caràcter espinós i potencialment perillós de l'assumpte (crec que cap noia que es trobi en la situació de Lídia o —tal vegada— de Teresa no han de confiar que això sigui possible); en fi, la seva "maldat" queda potser diluïda o matisada en certa manera per la seva pertinença al grup dels músics, dels orfeonistes, dels estudiants, col·lectiu global en el qual he bolcat els meus afectes i les meves preferències.

Un himne a l'alegria, disponible en la tenda Amazon.

Podeu entrar també a la pàgina dedicada al llibre en Facebook i fer clic en "M'agrada" a fi d'estar al dia de tots els continguts.

Pàgina de presentació del web

ENTRADES PUBLICADES:

• Breu descripció de l'obra
• Resum de l'argument
• Els temes i les motivacions de la novel·la
• Els personatges de la novel·la
• L'estructura i la tècnica narrativa